MENÚ DE NAVEGACIÓ:
| HISTÒRIA | FAÇANES | CAMPANAR | L'INTERIOR | CAPELLA DE LA SANG | PEDRES VIVES |
|
Hi ha una tradició
que alguns historiadors recullen però que no és documentada sobre l'existència l'any
413 d'una església paleocristiana en aquell mateix lloc. Tenim certesa històrica que el 987 hi hagué, "fora muralla, a ponent de Barcelona", una església romànica dedicada a Santa Maria del Pi.
|
 |
 |
La façana
principal té al centre una gran rosassa ben significativa del gòtic d'aquesta
església, d'un diàmetre total de 10 m. Aquesta fou completament reconstruïda l'any
1940, després del foc de l'any 1936 per part de l'arquitecte Josep Maria Jujol ja que ell mateix
abans de la citada guerra l'havia fet dibuixar als seus alumnes. |
 |
| El treball picapedrer és del constructor Daura i els vitralls fets per la casa Uriach. S'acaba l'any 1943 i fou costejada per Joan Fabregas i Moragas. | ||
| El timpà de la porta principal és dividit per dues columnes que configuren tres capelles; la del centre conté la imatge de la Mare de Déu i al damunt s'hi veuen els escuts de la ciutat i el de la parròquia. També hi ha dues pinyes que, juntament amb el pi de l'escut, testimonien el propi nom. Si ho vols veure amb més detall situa el cursor sobre la imatge de la dreta.. |
 |
|
La
façana lateral, coneguda com de Sant Josep Oriol, mostra els contraforts on es
recolzen els arcs i les vols de la nau. Al mig hi ha la porta de l'Avemaria on apareixen
elements que provenen del portal romànic de l'església anterior. Per tant és una de les
parts més antigues de l'edifici.
|
 |
 Aquestes imatges són de la porta de l'Ave Maria, ubicades en la
façana lateral. A la dreta és poden apreciar detalls dels capitells amb unes petites
mostres ornamentals de figures humanes, amb fortes reminiscències romàniques, pròpies
del període de transició entre el romànic i el gòtic. |
 |
La façana posterior, i la menys coneguda, mostra els contraforts i finestrals de l'absis. S'hi conserva una antiga porta d'accés al temple per la part del darrera que data de l'any 1578. Aquesta porta no és visible des de l'interior del temple i dóna a la part posterior de l'absis i comunica a la sagristia. A través del temps s'hi han construït edificacions que oculten una part de les parets primitives del monument.
|
 |
|
 |
És aquest un dels
elements més característics de l'església del Pi i de Barcelona. Fou edificat a partir
de l'any 1379, obra de l'arquitecte Bartomeu Mas. Provablement s'acabà al voltant de
l'any 1461. Té 54 m d'alçària, la seva estructura és octagonal i els murs a la base
tenen un gruix de 3,55 m Posseeix un joc de sis campanes. La més gran és l'Antònia, que
té 1,40 m de diàmetre i un pes de 1.806 Kg. Les altres campanes reben aquests noms i entre parèntesi consta el seu any de construcció: -L'esquirol (1818)
- La Josepa (1695)
|
|
L'INTERIOR
 |
La planta de l'església és d'una sola nau, de set trams rectangulars de volta de creuria, amb capelles laterals entre els contraforts. La llargada inferior de la nau és de 54 m, l'amplada de 16,50 m i l'alçaria de 27,30 m. L'alçaria de les capelles laterals és de 12,20 m. El foc de l'any 1936 va reduir a cendres l'altar major, el retaule, les imatges i el cadirat neogòtic de l'any 1868, com també el monumental orgue de Johan de Kiburz. |
 |
L'altar major és obra de l'arquitecte Joaquim de Ros i de Ramis. Consta d'una mesa d'alabastre que s'inaugurà l'any 1967. Al fons del presbiteri, on hi havia antigament el portal d'accés per la part del darrera, s'hi col·locà el sagrari. La imatge que presideix el presbiteri representa Santa Maria del Pi. Té una alçària de 3,30 m i és de l'any 1973, obra de l'escultor Enric Monjo. |
El cadirat barroc del 1771, dissenyat per Josep Mas i Dordal, es reemplaçà l'any 1868 per un de neogòtic. Quan aquest es cremà, es reinstal·là l'any 1986 el primitiu cadirat barroc que ara hi ha.
 |
Els vitralls
que originàriament foren col·locats als finestrals no s'han conservat. Els que
actualment són més antics daten de l'any 1718. Cal destacar-ne el vitrall de l'Adoració
dels Reis, (sobre la porta de l'Avemaria) obra d'Antoni Viladomat. A la imatge teniu un detalls d'uns dels vitralls de l'absis del temple. |
|
LA CAPELLA DE LA SANG
L'actual capella, anomenada de la Sang, es construí amb la finalitat de ser Sala Capitular, és a dir, per a les reunions de la Comunitat, de la Junta d’Obra i dels feligresos, sobretot per tal que la Comunitat resés en ella l’Ofici diví. Es posaren els primers fonaments el 5 de maig de 1468 i s’acabà el 12 de febrer de 1486. Malgrat que fou construïda per a servir de sala Capitular, sembla que no es féu servir mai com a Sala on els sacerdots de la Comunitat resessin l’Ofici Diví. Atès que la Comunitat ja existia abans del 1468 (quan s’acabà la capella) el més probable és que els beneficiats es reunissin diàriament, a celebrar l’Ofici en el cor centre de l’església, tal com es fa actualment a la Catedral i antigament, a la major part d’esglésies, com ara, santa Maria del Mar. Mentrestant, es feia servir la capella per a guardar el Santíssim i administrar-hi l’Eucaristia.
Aquesta capella fou lliurada a l’Arxiconfraria de la Puríssima Sang de Nostre Senyor Jesucrist, l’any 1665 hi hagueren desavinences, entre els prohoms de la Confraria amb la Comunitat, l’any 1547 ja hi havia hagut l’entrega de la Capella a l’Arxiconfraria, però aquesta es retirà. Un cop tornats al Pi, l’Arxiconfraria decideix reformar la capella, amb la construcció d’un nou retaule. Aquest era d’estil barroc i en el cambril s’hi venerava el que s’anomenava el "Sant Crist Gros", obra de l’escultor Jerni Xanxó, feta a mitjans segle XVII. L’any 1705 amb motiu de la guerra de Successió i el setge que les tropes gal·lo-hispàniques eren contra Barcelona, una bomba borbònica va caure sobre l’altar i va llevar el cap del sant Crist i alguns dits de la ma dreta, a part d’altres desperfectes al retaule.
El cor de dalt amb dues tribunes laterals foren construïts posteriorment, sense que se sàpiga exactament la data.
A les parets laterals hi havia grans quadres del pintor Josep Vives, amb escenes de la vida de Jesús. En aquesta capella hi tenia el confessionari sant Josep Oriol.
L’any 1936 la capella va quedar reduïda a cendres i el 3 de maig de 1952 fou reinaugurada, tal com es troba en l’actualitat.
|
PEDRES VIVES
L'element més valuós de la història de la parròquia de Santa Maria del Pi, són les generacions de fidels cristians (pedres vives) que edificaren el monument i el conservaren donant testimoni de la seva fe.
Provablement, l'església del Pi és la parròquia de Barcelona que més relació ha tingut amb persones santes:
Sant JOSEP ORIOL
fou prevere d'aquesta comunitat del 1687 al 1702. Aquí realitzà gran nombre de
guaricions i morí en olor de santedat. Fou enterrat al Pi, beatificat l'any 1806 i canonitzat el 20 de maig de 1909.
Santa JOAQUIMA DE VEDRUNA I DE MAS, feligresa d'aquesta parròquia, i batejada en aquest temple el 16 d'abril de 1783. Així mateix, rebé aquí els sagraments de la confirmació i del matrimoni. Un cop vídua fundà les Carmelites de la Caritat. Va ser canonitzada l'any 1959.
Beata ÀNGELA MARIA ASTORCH, feligresa del Pi, i batejada en aquest temple l'any 1592. Fou religiosa clarissa caputxina. Va ser beatificada l'any 1982.
Beata MERCÈ PRAT, pertanyia a l'Arxiconfraria Teresiana del Pi. Morí màrtir a Barcelona l'any 1936. Va ser beatificada l'any1990.
BRÍGIDA TERRÉ, feligresa del Pi i fundadora de les Gerònimes de Barcelona.
|
